Christopher Nolan es un director que no acostuma a deixar indiferent. Aquest anglès de 40 anys va saltar a la fama fa 10 anys amb un interessant film titulat Memento, sobre un home que pateix amnèsia i investiga l’assassinat de la seva dona. Per ajudar-se a recordar, fa constants fotografies i es tatua al cos aspectes remarcables de la seva vida. El premi al festival de Sundance per aquesta pel·lícula li va valer el reconeixement de la crítica. Després Nolan, va rodar Insomnia, amb un càsting més conegut, però sense la frescor del seu anterior film.
El senyor Nolan, director de la pel·lícula
Nolan va ser descobert pel gran públic al reinterpretar la figura de Batman. En contrapunt amb un Batman més còmic com el de Tim Burton, Nolan va buscar l’essència més fosca del personatge, aconseguint dues grans pel·lícules (ja es veurà la tercera d’aquí a un parell d’anys) de les que es recordarà The Dark Night per el paper de Joker que va interpretar magistralment el difunt Head Ledger.
El que podria haber estat i mai serà: Kristen Bell (Harley Quinn) i Head Ledger (Joker)
En aquesta saga Batman, Nolan es va consagrar com un gran cineasta d’acció. I arrel de que ja s’havia fet un nom, va decidir posar fil a l’agulla al seu projecte més ambiciós: Inception.
Traduïda com Origen, la pel·lícula narra la història de Dom, un especialista en el subconscient que, juntament amb el seu equip, roba les idees de la gent mentre somien, convertint-se en una espècie de lladre que realitza espionatge industrial per encàrrec. Per fets passats, Dom es un fugitiu de la justícia estadounidense, i veu en un encàrrec de Saito (un empresari influent) la possibilitat de quedar net davant la justícia. L’encàrrec es senzill, però en comptes de extreure una idea, el q es vol es ficar una idea, fer una “inception”, realitzar origen; una tasca que ningú ha fet mai però que Dom creu possible.
Tranquils, que això només son els 10 primers minuts de pel·lícula. Ni arriba a això. Origen, es molt mes complex i satisfactori. Els somnis s’exploren en tota la seva plenitud en el film, fent que la línea que separa la realitat del subconscient s’arribi a difuminar fins a punts que la fan imperceptible.
El particular grup de treball de Dom
En tot moment l’espectador se sent immers dins el film, amb una trama que malgrat tenir “diferents nivells” es pot seguir raonablement bé. Els efectes especials potencien la sensació de que dins els somnis l’impossible esdevé possible, fent que es pugui arribar a creure que el somni es la realitat i la realitat un producte del subconscient. La successió de projeccions i records del protagonista entremesclats amb la trama en si de la película aporten un cóctel interessant que no permet avorriment en els gairebé 150 minuts de film.
La ciutat plegant-se. Una awesomitat d'escena en quan a efectes especials
La pel·lícula en si porta finalment a pensar si realment no seria mes senzill viure “a lo Matrix”, connectat en una màquina, somiant permanentment una realitat paral·lela i manipulable, per tal de sentir-se realitzat o si val mes la pena tenir una experiència real per molt que aquesta sigui mes complicada de viure.
La resposta es: you’re waiting for a train. a train that will take you far away. you know where you hope the train will take you, but you cannot be sure. but it doesn’t matter, because we’ll be together...
PD: Lluiteu pels somnis, o moriran éssent aixo quan el tótem caigui.
1 comentario:
Es demasiado personal para comentar jaja pero bueno supongo que hay un poco de dos partes. Al final Dom sigue soñando, pero no es la vida un sueño? o la muerte uno de más profundo? lo crudo es quedarse en la realidad, aceptarla y poder vivir en ella, a todo lo demás, soñar es gratis.
Publicar un comentario