Quan el vent bufa a maldades, mes fort s'ha de cridar

Malauradament l'espiral negatiu en que ha entrat l'economia mundial sembla que va per llarg. Amb un panorama de recessió en breu i una repuntada que no es vislumbra fins el 2010, un horitzó massa llunyà. I com no, en temps de crisi, tothom vol donar gat per llebre. I els politics no son pas l'excepció.

El ministre Solbes, té sens dubte una calculadora màgica i un màster en la matemàtica de l'absurd. Ell, un dels artífex d'aquell retallable de ja fa quasi 2 anys anomenat estatut, resulta que veu ara que potser no hi va fotre prou tisorada. Particularment en un dels temes en que més sensible es la societat d'aquest pais solidari anomenat Catalunya: els diners. Resulta que el bon home creu que es possible donar mes a tothom sense que ningu s'estrenyi el cinturó. I tot això en una època que no es precissament de vaques grasses. Sincerament inversemblant.

Potser en el món Heidiesc de Solbes on tot es verd i la gent somriu, la matematica permet crear numeros del no res. Pero que jo sapiga, la realitat es una altra completament diferent.
L'estat està ple de carregs públics prescindibles. S'ha sobrecarregat el sistema d'un funcionariat innecessari que simplement fa minces tasques administratives, pero no aporta cap tipus de productivitat al sistema. El govern manté ministeris per tasques que ja no son competencia seva, però clar, es necessari perque sino com conservar aquest pseudo-nepotisme? I per rematar, en temps de crisi, noves ofertes de feina per fer, com no, de funcionari.

La politica de l'atur esta enfonsant aquest pais. No em malinterpreteu, tothom te dret a l'atur. Pero ai, mals endèmics s'agreujen en temps de crisi. Posem per exemple els temporers. Una feina poc agraida i molt sacrificada, pero amb certs incomprensibles avantatges. Com pot ser que si un andalus temporer demostra 60 jornals treballats té dret a l'atur per la resta de l'any. O també com pot ser que els miners se'ls jubili als 25 anys d'exercir o els conductors de metro els facin plegar vora els 55.

Tot aquest mal endèmic que incentiva a la vagueria i a la poca productivitat es veu accentuat pel fet que treballar o no si estas cobrant l'atur es economicament parlant, cuasi el mateix per a la butxaca de l'implicat. Com de costum, la llum ve del nord. Sarkozy ha fet una proposta interessantíssima i sens dubte paliaria alguns dels mals que es pateixen per les espanyes. Incentivar el treball amb subvencions estatals i retirar l'atur a aquells que declinin feines del seu ram. Es brillant. L'estat s'estalvia calers i incentiva l'economia. I aleshores em pregunto: perque Solbes no se li acut re semblant? Resposta simple: es més facil fer populisme que politica que beneficii el poble. Mentre aixo no canvii l'ombra de la crisi romandrà.

I ara vindria quan parlo del finançament... pero aixo ho deixaré per un altre dia. Per avui ja he tret prou bil·lis. Fins la propera

Tornada de "vacances" i la diada nacional de Catalunya

Soc plenament conscient de que el ritme de contingut actualitzat no es el que desitjaria. No obstant te una explicació ben senzilla: servidor s'ha deixat l'anima durant l'estiu per rematar els 3 fronts que quedaven oberts de l'universitat. Malauradament era caixa o faixa, i per això no he tingut temps per altre cosa. De moment, i a l'espera d'uns resultats que crec que seran els necessaris, reemprendre en breu l'aventura unversitaria, que nomes haura tingut un lleuger compas d'espera de 2 setmanes (ben aprofitades).

Aixi doncs quan en breu es confirmi que l'espasa de Damocles ja no penja damunt el meu cap reencetare el projecte blogaire amb un parell d'actualitzacions setmanals. Mentrestant acabare d'adecentar la pagina del blog incloent-hi enllaços que al meu parè son interessants.

I per acabar no se'm pot passar per alt l'importancia del dia d'avuí: 11 de setembre, la diada nacional de catalunya, la nació sense estat que fa frontera amb espanya frança i andorra. Aquest any cal ressaltar el caracter rehivindicatiu que ha portat a part de la societat a manifestar-se per defensar un finançament just per un pais solidari (malgrat alguns ens titllin del contrari). Ara mes que mai, sobretot pels temps de crisi que vivim, toca anar tots a una per defensar allo que es just. Pero sobretot per defensar allo que es llei. Perque no demanem imposibles, nomes el compliment d'una llei aprovada pel parlament espanyol, el senat i avalada en referendum pel poble català.
Aixi que esperem que tot quedi en un malentes, en una mera anecdota, tot i que temo no sera aixi. Sens dubte si al final no tenim el que justament i amb llei en ma demanem, donarant ales a tot aquell que creu que l'unic cami que queda es l'independencia. pero en fi, ells sabran el que es fan. Mentretant el foc del sobiranisme, mes viu que mai, porta flors a un simbol, recorda batalles perdudes, canta un imne ple de nostalgia i crida visca catalunya!