Realment el senyor Miralles em té fascinat. No acabo d'entendre que té en la seva prosa que fa que m'atregui irremediablement. Serà el ritme frenètic? No, ja que si bé no es lent, tampoc es un torrent d'aconteixements que no donen temps a assimilar-los. Doncs potser es tracta de la complexitat de personatges? Tampoc, perque malgrat que complets i explorats, parteixen d'uns esquemes no excessivament enrabassats.
I aleshores.... què és el factor diferencial? Doncs sens dubte el conjunts planer, directe i sense excessives complicacións. I aquell aconseguir que les hores caiguin i ni te n'adonis amb un dels seus llibres a les mans. El que avui ocupa aquesta petita resenya és el seu darrer llibre: els mons perduts d'Alison Blix.
portada de l'edició en castellà
La premisa es senzilla: Alison una jove presuntament orfe viu amb el seu avi, un empresari vidu preocupat per conservar les seves empreses i perque la jove tingui un futur dirigint-les. No obstant, Alison no sembla compartir les inquietuds del seu avi Mr. Pinkus. La protagonista somia en trobar el seu lloc en un món en que no encaixa, i s'enlluerna en les històries d'uns mons perduts que buscaven els seus pares abans de desapareixer.
Un dia l'Alison troba un diari sobre els mons que investigaven els seus pares i en el diari hi diu clarament que ha de seguir una senyal, que arriba una bona nit en forma d'animal visitant nocturn que la porta fins al misteriós cafè Geyser, on reb l'encàrreg de cantar la cançó Transylvania de Mc Fly i on se li dona la oportunitat d'emprendre un viatge en busca de la veritat que buscaven els seus desapareguts pares i que li canviarà la vida per sempre....
McFly, autors de transylvania. La cançó del llibre
Es interessant comprovar com d'una innocent història Miralles treu una fantàstica evolució d'un personatge que d'inmadur passa a curtirse de forma ràpida. I com un paraïs perdut pot resultar diferent a allò esperat.
Les reflexions que deixa el llibre en els seus episodis finals es notable tenint en compte la orientació juvenil del llibre i també es destacable la no "monyeria" excesiva que es pot intuir en determinat moment de la història.
Francament crec que el que fa interessant aquest llibre és que no és el que esperes. Tothom venia amb la preconcebuda idea de trobar un pseudo-retrum que paliés les ansies de la segona part. Res mes lluny de la realitat. Aquí hi ha narrada una història de pseudo ciència ficció i res de gòtics ni aquelles referencies musicals que tant em van agradar de Retrum. L'unica similitud es la falta de lloc al món dels protagonistes, que busquen desesperadament encaixar en un entorn que no els vol.
portada de l'edició en català
Interessant també remarcar l'evolució de la història, on es reflexa perfectament el sentiment de Miralles que va pensar el llibre com una pentalogia i per causes personals (la mort del seu pare) va abandonar el projecte i el va reprendre temps despres per acabar fent-ne una història aparentment autoconclusiva. Totes aquestes etapes vitals es veuen reflexades en el llibre i esl diferents estats de l'Alisson.
Per últim, i seguint amb la costúm de tots els llibres de miralles, cuidadíssima edició la que se'ns presenta aquest cop. La tapa tova queda compensada per tot un reguitzell de mapes, anotacions i tot tipus de "univers extendido" que sempre son d'agraïr i ajuden a traslladar el lector a l'imaginari món de l'autor.
Només queda recomanar el llibre a tot aquell que busca una lectura lleugera, de transició, d'aquelles que no necessiten una elevada concentració. Ideal per al metro degut al seu format en capítols breus. I adecuada per aquells que vagin amb la mentalitat de deixar-se sorprendre amb algo diferent, donat que si espereu un Retrum II us decebrà i força.
Acabo amb una dedicatòria d'una anònima d'internet on Miralles descriu de la millor manera el seu llibre: una road movie entre 2 mons.
