viernes, 13 de enero de 2012

Legado: la cripta de almas o com fer un epileg nefast de 200 pàgines

L'any 2001 un jove de Montana de 16 anys va escriure un llibre de fantasia empès per la fascinació que li despertava el paisatge de l'indret on vivia. Del no res, i basat en els clàssics que havia devorat des de ben petit, va crear Alagäesia, el món on transcorre la història. Tot tret de la seva imaginació, tret d'Àngela, la vella herbolaria que està basada en sa germana, amb la qual no importaria prendre un cafetó perque sembla una personeta misteriosa i fascinant. Convençuts que la història tenia ganxo, els seus pares van pagar una petita tirada del llibre i el van distribuir localment sense gaire èxit, fin que l'estiu del 2002, un conegut autor va passar unes vacances a Montana i li va comprar al seu fill (avorrit del lloc) el llibre en qüestió. En nen va quedar aclaparat per "Eragon" i el seu pare va aconseguir que una prestigiosa editorial el publiques. A partir d'aquí l'èxit el va acompanyar, malgrat les crítiques (que al ser un autor extremadament jove, els defectes no eren tant crucials).




El Paolini, que com Macaulay Culkin, prometia molt i la va cagar...




Després del primer llibre la saga evoluciona prou correctament en el segon (Eldest), en que es destapen nous personatges i l'inici de la història d'amor i de la guerra a camp obert.
Uns anys després ens va presentar Brisingr o les 7 promeses d'Eragon botxí de l'ombra i Saphira brajsustar, un llibre menor en la saga, de simple transició, avorrit i en que no passa massa chicha destacable...




tirant de clitxés fins i tot en el color dels dracs... manda huevos! Un dibuix del Ciruelo estaria millor!




Finalment, 11 anys després Christopher Paolini ens presenta: Legado o la cripta de almas, la conclusió de la història.
Sense fer spoilers el llibre ens presenta un Eragon decidit a posar fi al regnat de Galbatorix i la història de com els Vardens abançen fins a Urû-Baen per lluitar contra el rei i els seus "esclavillos".



Perquè no hi ha mes tòpic que "algo" verd en el mon de la fantasia si un es vol referir a una raça... Tio q se't veu el plumerooooo!




Absolutament previsible l'argument, només hi ha un parell de moments que sorprenen en el llibre per inesperats, com la decisió post guerra de Eragon o la troballa de la Dauthdaert. La resta, malauradament, és completament previsible i tediós. El propi titol del llibre, si un enllaça mínimament idees amb el que expliquen a les primeres pàgines i amb el mapa del món deixa absolutament cristal·lí el que succeirà.





Una Dauthda... OH WAIT! It's a DragonLance!!!! Are U fucking kidding me?




El passatge més interessant recau en el presonatge que encara no havia aparegut com a tal: Galbatorix. Els seus diàlegs amb un dels "bons" principals son genials. És un fucker en tota regla. i el motiu pel qual mínimament es podria llegir el llibre. Ës mes, es podria reduir a les 40-50 pagines que duren aquests passatges.



Galbatorix i Shruikan... tot i que després de llegir el llibre penses q el Rei o es vago, o li fan mal els ous si cavalca damunt seu XD




La història avança amb tedi i previsibilitat fins a la lluita final, que OMFG, es presenta a la pagina 500 de casi 800. Per un moment vaig pensar que seria 300 pagines de la epicitat que li mancava a la novella... que equivocat estava. 150 pagines bastant lamentables, una "lluita?" pessima i la conclusió inevitable. I que queda per explicar??? Doncs basura. Basura i més fets previsibles.




El cor de cors de Glaedr, el emo, que va de guais i no


I el pitjor de tot és que la part interessant que manca per explorar sembla que es quedarà així, tal qual. No se sabrà res del passat d'Angela i solembum, ni de com Arya afronta la seva nova situació, ni de q coi passa amb Eragon i Saphira... per no parlar de Murtagh i Thorn. Que ni se sap ni se'ls espera. Trist, molt trist.




Arya... la tia amb el destí més previsible del món. I la tia més idiota de la història


En fi, diu Paolini a l'epileg que igual d'aquí uns anys torna a Alagaësia... espero que no sigui per cagar-la més. Perque (ojo q si no ho recordeu de llibres pasats es SPOILER!!!!) Eragon no tornarà a Alagaësia, (FI DEL SPOILER) només li queden per explicar les aventures i desventures de un murtagh al que no s'enten que collons hi fa voltant per vete tu a saber on, parlar del pasat d'Angela (que no ho fara pq no és ni seu el personatge), de Brom (algo també força incert) o fer un reboot a la saga amb un nou prota absolutament nefast, perquè mancara algun enemic tocho (més Ra'zac no siusplau).






posar hogar de los dragones al mapa i titular-ho la cripta de almas canta un collo! Perdoneu, però algú ho havia de dir




La conclusió de tot plegat és que si amb 12 anys menys l'estil de Paolini em va semblar una idea ben trenada, ara em sembla que no ha evolucionat gents com a autor, copiant clitxés que estan més sobats que una moneda de euro i deixant a banda que es un llibre per nens, acabar com acaba es... es q collons! És un coitus interruptus en tota regla! Si estan condemnats a no... q menos q un simple... bah, es igual. Aixo passa per llegir literatura juvenil.




La valoració final no podia ser cap altre XD


Sempre ens quedarà canción!


Trama: 4.0/10 
Edició paper: 8.0/10
PVP: 24€
ISBN: 9788499183398