lunes, 13 de septiembre de 2010

Resident Evil: Ultratumba o "esto lo han hecho para poner a los tios"

1996, Japó, Oficines Centrals de CAPsule COMputer (CAPCOM).

El virus T i el seu antivirus, la font de tot


En plena efervescencia dels Survival Horrors, CAPCOM decideix crear un joc capaç de rivalitzar amb el mític (per aquella época) Alone in the Dark. El resultat es batejat amb el nom de Biohazard (conegut per aquí com a Resident Evil). La dificultat, la mecànica de joc, i un llarg etc, de coses van fer que tots els jugadors li guardéssim un lloc especial en les nostres biblioteques. L'èxit va propiciar diverses secueles de la saga com el 2 amb Chris Redfield, el 3 amb Nemesis, el 4 amb Leon S. Kennedy i Ada Wong, i el més recent RE:5. També altres històries menys destacades com el 0, els notables code verónica, o els experimentals Outbreak (mític elefant XD).

Wallpaper del remake per GameCube del RE1


En una època en que en cinema d'acció semblava necesitar de noies exuberants i arguments de videojocs per captar el jovent a les sales de cine, Paul Anderson va decidir aprofitar el filó i probar sort amb Resident Evil, basada en l'argument del primer joc. La guapa triada per fer d'Alice va ser Milla Jovovich, una decisio que pasats els diversos capítols de la saga es pot considerar encertada. Acompanyada de diverses fèmines (Michelle Rodriguez, Ali Lartet i Sienna Guillory) amb vestimenta lleugera i arrapada (recordar el mític vestit vermell de Alice a RE1), Alice repateix estopa i polvora a uns zombies de escasa varietar de diseny al principi, pero que a cada entrega tenien algun "guinyo" per als fans dels jocs.

Zombis, botes altes, vestit insinuador, armes i noia sexi: cóctel altament dirigit a tios XD


Entrant ja en matèria i resumint el que se sap de la saga fins ara, la corporació Umbrella experimente amb un virus que pot reactivar teixit mort. Accidentalment el virus s'expandeix per "la colmena" i la IA anomenada la Reina Roja la conté. Un grup d'especialistes d'Umbrella son enviats a investigar els fets causant el despertar dels morts-vivents. Alice sobreviu, la colmena es segellada i un dels companys del grup acaba amb una ferida i es segrestat per umbrella per al projecte Némesis.





Umbrella en el seu afany per tornar a tenir el control intenta reobrir la colmena, pero se'ls escapa de les mans i tanca a tothom dins de Racoon City en un intent de contenir la infecció i fer servir la ciutat com a banc de proves per a Némesis i Alice. Finalment Alice aconsegueix que Némesis es rebeli i es capturada per umbrella. El film acaba amb Alice fugant-se d'unes instalacións d'Umbrella on han seguit experimentant amb ella.



A Extinción, Alice es troba amb un grup de refugiats que intenta escapar de la infecció. Alice intenta ajudarlos a arribar a Arcadia (la ciutat sense infecció) mentre alhora proba d'escapar de les mans de Wesker, el president d'umbrella que la vol recuperar i experimentar amb ella. Finalment Alice aconsegueix un helicopter en el que enviar els seus amics (entre ells Claire Redfield) a Arcadia i destrueix un laboratori d'Umbrella on troba centenars de clons d'ella amb els mateixos poders psíquics.



L'spin off d'animació anomenat Degeneración, explica la història de Claire Redfield i Leon S. Kennedy, entrecreuant l'argument entre el que passa als videojocs i a les películes. Tracta de com intenten impedir que el virus T es traslladi als EEUU.



Un cop entrats en matèria, en quan a la película que ens ocupa té de tot. En linies generals es millorable. L'escena de presentació del repartiment en ple Shibuya la vaig trobar brutal, amb una calma i despres el plano allunyant-se i mostrant la invasió.



La escena posterior, en la que es presenta a Wesker com a antagonista i a una Alice que busca revenja es senzillament un: justifiquem el 3D incloent flipades mil, la majoria excesivament surrealistes. La película al cap de 10 minuts dona un tomb interessant, ensenyant una Alice novament terrenal i que se sent sola. Remarcable aquell impàs en que es grava el seu diari personal (no entenc com mes de 160 dies i encara té bateria i cinta XD). Es un dels moments més destacats argumentalment.



Al tornar cap a la civilització la cosa torna a lo esperable: zombies, flipades i bales ( ningu els ha ensenyat a fer algo més que un us del bullet time?? acceptable, pero excesivament recurrent) . Menció destacable l'escena de l'avió aterrant amb Luther West exibint q es poden flipar clarament. Es trist que des del primer moment en que et presenten els personatges saps clàrament qui morirà i qui no, malgrat alguna sorpreseta inesperada. Tampoc s'entén que tants dies com portaven tancats i precisament aconsegueixen trencar la fortalesa aleshores XD, pero aixo es argument, lo cual puc acceptar. El que clarament no es acceptable es l'escena de les dutxes. Pero senyors guionistes, que fan!!!! l'escena aquesta esta a huevo perque la Alice ensenyi cacha. Que vale que la Claire amb el cabell mullat flipant-se es la mar de seductor, pero tots (si tots) voliem veure una lluita a lo onechanbara (no volgueu saber que es, perque la película no te delicte).



L'aparicio de Chris es un guinyo a Prision Break clarñisim. Una mica desaprofitat com a personatge, perque no li dura ni un quart d'assalt a Wesker, malgrat que tot fan dels jocs sap que no pot morir. La fuga es basicament inversemblant. El moment del teulat està a l'alçada de l'esperable pero el passeig pel clavagueram es fa soporífer.



En quant a la conclusió de la película nomes puc dir una cosa, jo vull que el meu cotxe tingui uns vidres com els de la escena del combat. L'exces de grimilla que fan els chuchos sobra, i bueno, el senyor inmortal aposto que no se com, pero es com terminator: "tornaré".



L'epíleg es clarament la porta a la seguent película per si aquesta fa prou caixa. Agrairia algo més banal per la propera, Com un outbreak, amb desconeguts. Luther està bé com a personatge, aixi que podrien aprofitar i reunir diversos estereotips desconeguts i fer algo més en plan supervivència que no pas això. Pero tots sabem que no serà pas aixi.



En quan a planos de càmera i l'us del 3D la película es correcte. Algun efecte interessant com la realentització de la lluita de Claire i l'home de la destral, i algun plano de càmera correcte. El 3D carrega molt la vista, en especial en els moments del chulazo wesker. Es com una mescla de chulazo de crepúsculo amb ulleres, i acròbata hormonat. Amb el carísma que té al joc i lo desaprofitat que està aqui. El guió no es el millor per al seu lluiment, i la interpretaciño tampoc es que doni gaire de si.



En resum película només recomanable per als fans de la saga. Sino probablement us aborrireu perque us perdreu aquells detallets posats per als fans. Tampoc aneu si us carrega molt el 3d. Malgrat les constants pauses entre escenes amb 1 segon de pantalla negre, surts de la sala amb mal d'ulls. No es recomanable si no heu vist la resta de películes. En especial la 3, perque les referències son constants. Malrgat tot, es pot seguir si et donen 4 idees bàsiques gràcies als flashbacks. I si teniu lentilles (no com jo), porteules, perque dur 2 ulleres al damunt es molt incomode. 

Properament una de séries.


sábado, 4 de septiembre de 2010

Artbooks interessants: Dead Moon o "la japonesa esa que aparece en tus sueños"



"Su corazón late al son de instrumentos de cuerda; sus brazos se mueven en armonía con el ritmo del tambor. Eleva las mangas con el inicio de la música; danza como copos de nieve arremolinándose. Gira incansable y da vueltas sin parar; nada bajo el cielo iguala su velocidad; las ruedas de los carruajes son más lentos y ni siquera el remolino puede alcanzarla..."   -  Bai Juyi (época Tang)



He de començar aquesta entrada demanant disculpes. Servidor no en té ni idea d’art. I els amics historiadors probablement posarien el crit al cel si em poso en plan analista del que no sóc. Per tant, em prendré aquesta actualització a mode de divertimento en el que intentar explicar una historia i que em va seduir d’aquesta…
 Luis Royo, nascut a un poble de Terol l'any 1954

Tot comença al Saló del Manga 2009, amb una exposició que venia en els tríptics promocionals i que ocupava un lloc destacat a la web: Luis Royo i la seva col·lecció Dead Moon. Abans d’això, coneixia el Sr. Royo, però la seva obra (bastant pujada de to la majoria de vegades) no era sempre el meu fort, malgrat reconeixer que té un talent innegable. L’artbook dedicat al Tarot i algunes obres més obscures  son les tenen la seva gràcia per mi.
 "La Anunciación", una de les obres més conegudes del Tarot de Royo

Atret per la pintura d’una Japonesa que vaig trobar absolutament encisadora vaig convèncer la frikipandi per “perdre” 10 minuts a la sala d’exposicions... veure allò en al natural no te preu. Quadres de considerables dimensions pintats amb diferents tècniques però tots sobre la mateixa temàtica: una guerra al Japó medieval, un amor impossible entre un guerrer i una fetillera (que malament que sona en català), una ciutat escenari de l’enfrontament entre 2 clans, dues persones nascudes per odiarse pero destinades a trobar-se... no explicaré pas l'argument. Això no es gaire més que el que trobareu a la contra dels llibres.

 Les portades de Dead Moon i el seu Epileg, amb Luna i Marte

Dead moon no es un llibre d'ilustració a l'us. Tampoc un conte, malgrat explica una història ben narrada. Ni se'l pot encasillar com a novela gràfica, perque té massa text per ser-ho. Es una mescla de totes tres coses. La història dels 2 clans rivals que lluiten pel domini de la ciutat de Louyang. 
 La ciutat de Louyang, escenari de la historia

Des dels castells You (savis i bruixots) i Chan (guerrers), Royo deixa anarse'n en aquesta fantasia medieval d'un orient decadent i mostra que es capaç de transformar el seu erotisme en sensualitat. Prova d'això son les diverses pintures que mostren Luna com una "princesa gòtica" de nombrosos tatuatjes y abudnants transparències.
La seductora Luna, tot suggerencia, tot sensualitat
La vestimenta i els paisatges, un altre dels forts de aquest recull d'obres

Pel que fa a l'estil de les pintures recollides hi han acriliques, olis, carbonets, "témperes", acuareles...

La contraposició de pensament de Luna i Marte (que seríen com el Ying i el Yang) dona lloc a diferents visions sobre la vida. Marte pretén fruïr de la glòria de la Guerra, i que el pas efímer de l'existència esdevingui alguna cosa més per deixar petjada en el món dels homes. Luna, es més donada a altres arts, a un anar més enllà, a buscar el quid de les coses, l'esència veritable, buscar en els astres i la màgia les respostes que no troba.
En quant a format dels Artbooks, la veritat es que l'encuadernació en tapa dura i llom en tela, aixi com la quantitat d'imatges fa que no sigui una adquisició econòmica (uns 24 cada llibre). L'epíleg ve amb un DVD explicatiu en el que entrevisten a Royo que parla sobre l'obra. Degut a l'èxit d'aquesta, s'ha fet tot un seguit de merchadaising al voltant: portfolis amb llàmines, posters de gran tamany, calendaris, cuaderns d'escriure, ...

Us recomano que li doneu una oportunitat, no us decebrà. Acabo amb 2 cites: una del llibre i una que agafo prestada d'algú que sí enten d'art.

"Detrás de las nubes viaja la Luna; ella nos mira las noches claras, y nosotros la miramos a ella. Pero cuando extendemos el brazo no la alcanzamos. ¿Qué haríamos las noches sin la Luna aunque viaje lejana? ¿Aunque viaje por detrás de las nubes? Alguna noche yo viajo por detrás de las nubes. Alguna noche yo viajo con la Luna"  -  Anónimo (época Qing)
"Ars longa, vita brevis"

miércoles, 1 de septiembre de 2010

Inception (origen) o la manipulació del subconscient


Christopher Nolan es un director que no acostuma a deixar indiferent. Aquest anglès de 40 anys va saltar a la fama fa 10 anys amb un interessant film titulat Memento, sobre un home que pateix amnèsia i investiga l’assassinat de la seva dona. Per ajudar-se a recordar, fa constants fotografies i es tatua al cos aspectes remarcables de la seva vida. El premi al festival de Sundance per aquesta pel·lícula li va valer el reconeixement de la crítica. Després Nolan, va rodar Insomnia, amb un càsting més conegut, però sense la frescor del seu anterior film.
El senyor Nolan, director de la pel·lícula
Nolan va ser descobert pel gran públic al reinterpretar la figura de Batman. En contrapunt amb un Batman més còmic com el de Tim Burton, Nolan va buscar l’essència més fosca del personatge, aconseguint dues grans pel·lícules (ja es veurà la tercera d’aquí a un parell d’anys) de les que es recordarà The Dark Night per el paper de Joker que va interpretar magistralment el difunt Head Ledger.
 El que podria haber estat i mai serà: Kristen Bell (Harley Quinn) i Head Ledger (Joker)
En aquesta saga Batman, Nolan es va consagrar com un gran cineasta d’acció. I arrel de que ja s’havia fet un nom, va decidir posar fil a l’agulla al seu projecte més ambiciós: Inception.

Traduïda com Origen, la pel·lícula narra la història de Dom, un especialista en el subconscient que, juntament amb el seu equip, roba les idees de la gent mentre somien, convertint-se en una espècie de lladre que realitza espionatge industrial per encàrrec. Per fets passats, Dom es un fugitiu de la justícia estadounidense, i veu en un encàrrec de Saito (un empresari influent) la possibilitat de quedar net davant la justícia. L’encàrrec es senzill, però en comptes de extreure una idea, el q es vol es ficar una idea, fer una “inception”, realitzar origen; una tasca que ningú ha fet mai però que Dom creu possible.
Tranquils, que això només son els 10 primers minuts de pel·lícula. Ni arriba a això. Origen, es molt mes complex i satisfactori. Els somnis s’exploren en tota la seva plenitud en el film, fent que la línea que separa la realitat del subconscient s’arribi a difuminar fins a punts que la fan imperceptible.
 El particular grup de treball de Dom

En tot moment l’espectador se sent immers dins el film, amb una trama que malgrat tenir “diferents nivells” es pot seguir raonablement bé. Els efectes especials potencien la sensació de que dins els somnis l’impossible esdevé possible, fent que es pugui arribar a creure que el somni es la realitat i la realitat un producte del subconscient. La successió de projeccions i records del protagonista entremesclats amb la trama en si de la película aporten un cóctel interessant que no permet avorriment en els gairebé 150 minuts de film.
 La ciutat plegant-se. Una awesomitat d'escena en quan a efectes especials

La pel·lícula en si porta finalment a pensar si realment no seria mes senzill viure “a lo Matrix”, connectat en una màquina, somiant permanentment una realitat paral·lela i manipulable, per tal de sentir-se realitzat o si val mes la pena tenir una experiència real per molt que aquesta sigui mes complicada de viure.
La resposta es: you’re waiting for a train. a train that will take you far away. you know where you hope the train will take you, but you cannot be sure. but it doesn’t matter, because we’ll be together...


 PD: Lluiteu pels somnis, o moriran éssent aixo quan el tótem caigui.